La serra
Per als crevillentins la serra ha significat i significa molt. Hui per hui, aquest entorn natural és el patrimoni més valuós que té Crevillent. Una serra que ha albergat els primers pobladors del nostre terme municipal fa més de deu mil anys a l’abric de la Ratlla del Bubo i en altres enclavaments també antiquíssims com les Moreres o el Frare, que té poblaments de fa quasi tres mil anys com Penya Negra-Herna i altres posteriors d’ibers, musulmans... Una serra viva, important, reblida de cultures i de restes arqueològiques.
Una serra per la qual es va interessar el paleontòleg i geòleg Daniel Jiménez de Cisneros fa més de cent anys i la va posar en valor i va saber estimar-la des d’una perspectiva científica en veure les seues formacions rocoses i els abundants fòssils.
Una serra que és la nostra i a la qual tant estimem, tant que ens atreviríem a dir que sense ella no sabríem viure. Com diu Lionel Terray al seu llibre La conquesta d’allò inútil, “no som nosaltres els que conquistem les muntanyes, sinó que la muntanya és la que ens ha conquistat a nosaltres”.
I si volem ser més prosaics, podem dir el següent: la serra de Crevillent és una serralada dels sistemes bètics, amb orientació sud-oest a nord-est. Abasta els termes municipals de Crevillent, Albatera, la Murada, Asp, el Fondó de les Neus, el Fondó dels Frares i Favanella. Tot i ser una única serralada, quan s’endinsa en diferents termes al de Crevillent, se la coneix pel mateix nom de la població que creua, com per exemple la serra d’Albatera o la serra de la Murada. La serra de Crevillent està constituïda essencialment per calcàries blanques liàsiques i juràssiques. Les altituds principals són: El Picatxo de Sant Gaietà (Sant Gaitano) (817 m), Sant Juri (794 m), El Puntal (792 m) i La Vella (835 m), la muntanya més alta de la comarca.
La nostra serra és àrida a la seua vessant sud, la solana, amb terrenys escarpats i escassa vegetació que no siga arbustiva o alguna llengua de pins localitzada en barrancs o ombries, mentre que a la vessant nord la vegetació arbòria és important, fonamentalment pins. La solana destaca per la seua biodiversitat i la riquesa floral amb plantes aromàtiques com el romer, el tomello, la pebrella, el cantauesso… Així mateix abunda també l’espart, utilitzat antigament per a fer cabassos, estores i altres utensilis.
Als seus paratges destaquen les antigues construccions de pedra seca en forma de màrgens per aprofitar terrenys, abancalar-los i conrear garrofers, ametlers i oliveres. També es construïren cabanyes de pedra (que nosaltres anomenem chozas) com a refugi per als mateixos llauradors, pastors o treballadors de pedreres. Per cert, aquest tipus de construccions han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Una serra que s’ha foradat buscant el més preat tresor per a la vida d’un poble que no és altre sinó l’aigua, i això des dels temps més remots. Una serra que també ha estat refugi i lloc d’esplai de caçadors, de llenyataires, d’excursionistes, d’espeleòlegs, d’escaladors, de jóvens que anaven a menjar-se la mona i a descobrir l’amor…
Així mateix, cal recordar que les seues montanyes també ha estat el refugi de coneguts bandolers con Manuel Manchon El Català, els Mojicas i el més famós de tots: Jaume Alfonso El Barbut o El de la serra.
Una serra que ha estat viva, que està viva encara i que mitjançant aquestes antigues fotografies podem només albirar, entrellucar com si ens cridara i ens fera l’ullet, i ens invita a anar al mateix temps que ens exigeix el nostre respecte i la nostra atenció.
Cabanyes de pedra que eren habitatges com la desapareguda xossa dels Brufaus. El Castell Vell. Un intrèpid muntanyenc a l’agulla que hi ha prop del cim del Picatxo de Sant Gaietà (o Sant Gaitano). La pedra de la Bigotilla amb uns “exploradors” .
Els caçadors sempre han estat presents a la nostra serra. La cacera era una forma d’aconseguir aliment i, per altra banda,d’eliminar animals que es consideraven nocius .
I a la serra també es cuina i es canta i es toca la guitarra i es netegen les paelles.
I la gent puja a la serra amb animals, amb mules i burrets, principalment. La serra és un punt de reunió i de conreu de la terra.
I l’aigua mou molins: els molins de la Font del poble i els molins de la mina la Cata.
L’aqüeducte dels Pontets juntament amb els qanats són emblemàtics de tot un sistema de reg.
El paratge dels Anouers on podem observar l’antiga ermita de Sant Gaietà (Sant Gaitano). La finca dels Molins, que va complir la seua funció com alberg infantil d’estiu, acull actualment el Centre Educatiu del Medi Ambient (CEMA).
El naixement d’aigua del Barranc Fort (fot.29 i 30), on hi havia una bassa que, com tantes altres, a més de destinar-se al reg servia per a refrescar-se als xafogosos estius. La popular piscina pública dels Carafals en el Sext Molí, prop dels Pontets.
Membres del Centre Excursionista de Crevillent fundat el 1954.
Al cim del Picatxo de Sant Gaietà (Sant Gaitano) membres del Centre Excursionista van construir una capella.
Al cim de la Vella que, amb els seus 835 m, és la muntanya més alta de la comarca.
Serra d’esport, d’esplai i de culte.
