COMUNIÓ
Continuem amb els esdeveniments crítics del cicle vital de la persona i ara parlem del ritu de pas que s’interpreta com a una transició de la infantesa cap a l’adolescència i el tenir ja “ús de raó”; aquest es realitza mitjançant un altre sagrament: el de la comunió.
L’edat de la celebració ha anat variant: a principis del segle XX combregaven als onze o dotze anys; després, a mitjans del citat segle, entre els set i nou, i en l’actualitat reben el sagrament als deu. També variava l’edat si coincidien dos germans o germanes que es llevaren un any o dos de diferència, ja que solien combregar junts.
A començaments del segle XX, per a la immensa majoria de famílies econòmicament molt necessitades, aquest acte religiós no era essencial i no se celebrava; però al llarg del segle se li va anar donant gran importància tant a la cerimònia com a la vestimenta. Les xiquetes de les famílies benestants vestien com xicotetes núvies, de blanc i amb vel. En les primeres dècades, portaven el vestit per damunt del turmell i la mànega llarga amb els suplements de diadema, corona de flors o casquet i el vel llarg. El vestit s’allarga fins als peus a partir dels anys trenta.
En l’època de la postguerra, la cerimònia va adquirir transcendència i notorietat, però el vestuari de les de famílies humils per a aquest acte era senzill, moltesvegades anaven amb la indumentària de cada dia o la dels diumenges i, en el millor dels casos, estrenaven roba de mudar per poder-la utilitzar en ocasions especials.
Cap als anys cinquanta o una miqueta ans, la pompositat en la vestidura es generalitza i s’introdueix el cancan -enagües o brial emmidonat per donar-li més volum al vestit; era el que col·loquialment es deia “trage estufat”. Es continuen portant els complements de caràcter religiós com el missal, el rosari i una cadena d’or amb medalla que portava el nom de la xiqueta combreganta gravat al revers, i altres com l’almoinera, els guants i el ventall.
El “trage de monja”, que apareix en la dècada dels seixanta, és molt més senzill, alhora que s’eliminen alguns complements com l’almoinera i el ventall, i la medalla se substitueix per un crucifix de fusta.
En la dècada dels setanta -cal dir que, quant a dates, sempre en parlem de manera aproximada-, la indumentària va anar simplificant-se: la mànega s’acurta i ja no s’utilitza el vel. La tradició del color blanc, que denota puresa, encara es conserva hui en dia i s’alterna amb el color beix o cru.
Els xiquets vestien amb colors més variats, predominant l’obscur, i els pantalons podien ser llargs o curts. Uns portaven trage blanc o beix de jaqueta i pantaló, amb camisa blanca, i en alguna ocasió també amb corbata de llacet; altres portaven jaqueta de color blau marí amb pantalons del mateix color o blancs; el conjunt també podia ser de color gris o negre, i molts s’inclinaven pel vestit de mariner, compost per uns pantalons i camisa blancs o blau marí i llaçada marinera blava obscura. Aquest últim, que apareix a finals de la dècada dels cinquanta, és una imitació de l’uniforme de la marineria militar.
Hi ha, com sempre, diverses interpretacions sobre l’origen d’aquesta indumentària tan tradicional; segons uns, l’habitud de vestir els xiquets de mariner és perquè alguns apòstols de Jesús eren pescadors, però l’Església no ha fet mai una lectura religiosa d’aquest billament; i altres ens remeten a l’any 1846 quan el príncep de Gal·les, el futur Eduard VII, en una visita oficial va apareixer amb l’uniforme dels mariners del iot reial. La seua indumentària va agradar molt i va ser imitat per les classes altes fins estendre’s, a poc a poc, a tota la societat. També hi havia altres variants d’estil militar: el d’almirant, o almirall, amb galons daurats als muscles. Els complements eren crucifix, missal, rosari i guants.
També observem que alguns xiquets portaven, al braç esquerre, un braçalet blanc en forma de llaç rematat al final de les dues caigudes amb un serrell daurat. Aquest complement s’utilitzava, en un primer moment, per a remarcar que el xiquet anava vestit per a rebre l’eucaristia, encara que no duguera un trage apropiat per a l’ocasió. Es conserva, per tradició, junt als altres complements fins els anys 50/60, aproximadament. El faixí era un altre accessori que aportava formalitat i elegància.
No era normal que es combregara amb la vestidura d’un orde religiós o d’un sant/a, però, per promeses dels pares, hi havia xiquets que prenien la comunió amb l’hàbit del pare Damià i també xiquetes amb l’hàbit de Santa Teresa.
Els padrins eixe dia tenien també certa importància ja que, generalment, regalaven el trage que, com succeïa amb la vestimenta del bateig, solia passar d’uns germans, o germanes, a altres.
Els xiquets i les xiquetes havien d’anar a “doctrina”. Hi va haver un temps en què per assistir-hi els regalaven, o sortejaven, espardenyes “de cara xiquica” i fins i tot algun jersei. Eren temps de penúria econòmica.
El convit era un acte que celebrava la gent adinerada, que en alguna ocasió es desplaçava fins al Pinet, on feien la festa o, com alguns deien, “l’alboroc”. Generalment, la parròquia solia fer una xocolatada amb tonyes i congrets per a tots els xiquets i xiquetes. Més avant, eixa xocolatada va passar a fer-se als domicilis particulars.
Les fotografies de Primera Comunió, fetes a l’estudi del professional, com que mostraven una situació seriosa que els imposava respecte, i també era una de les poques ocasions excepcionals de poder retratarse, tenen com a característica la falta d’espontaneïtat. El retratista indica com ha de ser la posada en escena d’eixe moment irrepetible, amb els complements religiosos a les mans i la formalitat a la cara del jove protagonista. En algunes fotos, el reclinatori, el xicotet altar o alguna imatge religiosa contribueixen a crear l’ambient eclesiàstic que demana l’ocasió. A mesura que passen els anys, ajudats per una tecnologia més ràpida, apareix un lleu somriure i es deixa veure una miqueta més de naturalitat.
Només un determinat sector social podia, a principis de segle XX, fer recordatoris d’un dia tan assenyalat.
A partir de la dècada dels 50, aproximadament, comencen a fer-se més usuals les fotografies d’estudi d’aquesta celebració. A partir dels 60 també es generalitzen, gràcies als avanços tècnics de la fotografia i al seu ús -que comença a ser massiu-, les fotos de determinats moments de l’emotiva cerimònia i del convit.
(1) Traje ahuecado o hinchado.
(2) Alboroque (convite)
(3) Bollos de harina, azúcar y huevos.
Les xiquetes de les famílies benestants vestien com xicotetes núvies, de blanc i amb vel. Les famílies molt necessitades no celebraven este acte religiós.
En la comunió es vist de blanc com a símbol de puresa.
L’absència d’espontaneïtat és per respecte i per la falta de costum de fer-se fotos.
A partir de la dècada dels 50, aproximadament, són més usuals les fotografies d’estudi d’aquesta celebració.
Cap als anys cinquanta s’introdueix el cancan per donar volum al vestit (es deia “trage estufat”). trage estufat).
Els complements són: el missal, el rosari, la medalla, l’almoinera, els guants i el ventall.
Es dona molta importància als vels, diademes i corones, que augmenten de volum. El trage de monja, que apareix a la dècada dels seixanta, és més senzill.
En el “trage de monja” s’eliminen accessoris com el cancan, l’almoinera i el ventall, i la medalla se substitueix per un crucifix de fusta.
Observem una de les característiques de la Comunió: se celebra en col·lectivitat.
Ja comencen a fotografiar-se els moments rellevants de la cerimònia. Els avanços tècnics fan que l’ús de la fotografia es generalitze i que isca de l’estudi del professional.
El braçalet al braç esquerre s’utilitzava per a remarcar que el xiquet anava vestit per a rebre l’eucaristia.
En el recordatori o, “estampa”, apareix el nom i la data de la celebració i es reparteix en el moment del convit.
Els xiquets vestien colors variats, predominant l’obscur, i els pantalons podien ser llargs o curts.
Els xiquets també porten, com a accessoris, el crucifix, el rosari, el missal i els guants.
L’atrezzo de l’estudi del retratista es fa progressivament més senzill, desapareixen les imatges religioses i poc després el reclinatori.
Més tard, s’introdueix el vestit de mariner compost per uns pantalons i camisa blancs o blau marí i llaçada marinera blava obscura.
Per promeses dels pares, hi havia xiquets/es que combregaven amb l’hàbit del pare Damià o el de Santa Teresa.
La parròquia preparava una xocolatada amb tonyes i congrets per als combregants. Més avant, eixa xocolatada es farà als domicilis particulars.
El combregant/a, “conscient” protagonista d’aquest acte acte religiós (no com en el bateig), comparteix la felicitat amb la família i les persones més properes.
Processó (provessó) del Niño Jesús de Praga.
