La mort
Quan una persona estava a punt de morir –in articulo mortisin articulo mortis-, el sacerdot i un parell de monesillos anaven a sa casa per donar-li el sagrament de l’extremunció. “Al pas del combregar”, així es denominava la comitiva que duia el viàtic, i al so de l’anomenada “campaneta de combregar”, tocada pels escolanets, la gent s’agenollava. Envoltats per l’aroma de l’encens, el veïnat es feia el senyal de la creu amb respecte pel Santíssim i amb una manifestable aflicció per tot el que allò representava. A la persona que agonitzava se li administrava l’extremunció amb oli beneït i rebia la comunió, el viàtic, l’aliment per a emprendre l’últim viatge.
El trist so de les campanes pregona una mort; la gent calla per escoltar-lo. Dues vegades han tocat les tres campanes majors, totes al mateix temps. És una dona, comenten. Després toquen amb una successió pausada, espaiada, de menor a major, les tres. Acaben conforme han començat, tornant a tocar totes alhora. Si són tres tocs junts a l’inici és un home, i després es repeteix la mateixa operació que quan toquen a dona, per ordre, lentament cadascuna d’elles, i al final es repeteix el senyal del principi, els tres tocs a la vegada.
De diferent manera és el campaneig que anuncia la mort d’un xiquet o una xiqueta, és a dir d’un mortixol (palabra propia del valenciano meridional que en otros sitios recibe el nombre de albat –del latín albatus “vestido de blanco”-, ya que entonces los amortajaban de albo, o blanco, para simbolizar la inocencia y la pureza que denota este color). “El toque de mortitxol”, por suerte, ya no suena casi y tampoco es el mismo; ahora solamente se anuncia con la señal de hombre o mujer. Antes se avisaba con un repiqueo de la misma campana del Ángelus y después continuaban tocando, de menor a mayor con ritmo moderado, las campanas mayores.
“Un angelet ha pujat” al cel, se solia dir. De fet, per “celebrar-ho”, els desconsolats pares oferien en el vetlatori pastes i begudes dolces, com l’anís. Malauradament, aquí cal fer al·lusió a la considerable mortaldat infantil que es va patir fins a les primeres dècades del segle XX. El difunt era vetlat a sa casa, envoltat de familiars i amics, ja que els tanatoris, on tot aquest ritual resulta més impersonal, aleshores no existien.
La comitiva per a l’enterrament, guiada pel toc de les campanes, es dirigia a peu a l’església. La formaven, en primer lloc, els hòmens de grau familiar més directe, a continuació, altres parents i amics i tancava el seguici fúnebre el capellà.
Després, tots acompanyaven
l’enterro fins al final del carrer de la Santíssima
Trinitat (els afores del poble). Però el multitudinari seguici es va prohibir en una normativa municipal l’any 1964, ja que no era viable, per l’augment del trànsit, eixa concentració de gent dins del nucli urbà.
A partir d’aleshores, el dol s’acomiada a les portes de l’església. Al cementeri anava la família més propera i qui en tinguera la voluntat. Les dones es quedaven a casa, resant pel difunt/a. A principis del segle XX, si la família del finat disposava de diners, pagava unes
dones perquè ploraren en processó camí de l’església: eren “les planyívoles”.
El cotxe fúnebre era una carrossa negra que imposava
respecte pel seu significat i per la seua sumptuositat.
Els cavalls anaven coberts de negre i portaven al cap
un plomall del mateix color. El nombre de cavalls,
dos o més, depenia de la categoria de la persona,
però normalment era de dos. Segons les fotos que
ens han proporcionat, hi havia tres cotxes fúnebres,
amb diferent grau d’ornamentació. Si l’enterrament
era d’un mortitxolera tot de color blanc: el fèretre,
les flors, la carrossa, la vestimenta del conductor i el
guarniment dels cavalls.
Les cintes blanques de les
corones les duien xiquets i xiquetes que participaven
en el funeral. La família vestia de dol, de negre, durant molt de
temps. Per a algunes dones durava tota la vida, ja
que anaven enllaçant la mort de diferents familiars.
El dol rigorós, en general, durava uns tres anys tant
en la vestimenta com en les relacions socials. No
li estava permés a la família cap tipus de diversió.
La dona anava tota de negre, amb un vel si era jove i
amb un manto o mocador –segons les possibilitats
econòmiques- al cap si era major. L’home portava
un braçalet de color negre a la màniga esquerra
de la jaqueta o un trosset de veta o un botó folrat
de tela negra ficats a la solapa. També els infants
participaven d’aquest ritual. Després d’aquesta
època passaven al mig dol, afegien algun motiu blanc
o es vestien de gris o morat.
Però com que els rituals canvien amb el pas dels
anys, sobretot en els aspectes més visibles, la forma
de manifestar la pena compartida es diferent en l’actualitat, tant en la de vestir com en la de comportarse socialment. Hem de comentar també la fotografia de difunts o
fotografia post mortem. Un dels retrats més freqüents
de la infantesa era el realitzat post mortem, acabat de
morir. Aquesta pràctica naix a Anglaterra, en l’època
victoriana, es va estenent per tot Europa durant el
segle XIX i la trobem fins ben entrat el segle XX.
A causa de l’alta mortalitat infantil d’aleshores,
algunes famílies, que encara no tenien cap imatge
del xiquet o la xiqueta en vida, recorren a la fotografia
de difunts. La foto, generalment, era de cos sencer (o
entregue). Aquests retrats no han sigut, en la majoria
d’ocasions, conservats pels parents.
No hem de considerar-ho com un acte morbós; ens
hem de situar en aquella època. Tenir una imatge del
familiar, l’única imatge, encara que siga de difunt,
ajuda a no oblidar la persona estimada, “l’angelet que
ha pujat al cel”.
La comitiva per a l’enterrament, guiada pel toc de les campanes, es dirigia a peu a l’església.
El seguici fúnebre el formaven, en primer lloc, els hòmens de grau familiar més directe, a continuació, altres parents i amics i el tancava el capellà.
El cotxe fúnebre era una carrossa negra que imposava respecte pel seu significat i per la seua sumptuositat.
Els cavalls anaven coberts de negre i portaven al cap un plomall del mateix color.
Enterrament de D. Francisco Mas (Don Paco), rector de Crevillent, i de la seua neboda Remedios Mas. Don Paco i la seua neboda van morir en un fatal accident l’any 1961.
El nombre de cavalls, dos o més, depenia de la categoria de la persona, però normalment n’eren dos.
Segons les fotos que ens han proporcionat, hi havia tres cotxes fúnebres, amb diferent grau d’ornamentació.
La família vestia de dol, de negre, durant molt de temps. Per a algunes dones durava tota la vida, ja que anaven enllaçant la mort de diferents familiars.
Tots acompanyaven la comitiva fúnebre fins a l’eixida del poble, al final del carrer Santíssima Trinitat.
La comitiva fúnebre va deixar de recórrer els carrers del poble per una normativa municipal de 1964; l’augment del trànsit d’un poble en procés de desenvolupament va propiciar aquesta decisió.
Si l’enterrament era d’un mortitxol era tot de color blanc: el fèretre, les flors, la carrossa, la vestimenta del conductor i el guarniment dels cavalls.
Les cintes blanques de les corones les duien xiquets i xiquetes que participaven en el funeral. La mort en aquells temps no s’ocultava, no era un tema tabú.
Un dels retrats més freqüents de la infantesa, a causa de l’alta mortalitat infantil de l’època, era el realitzat post mortem, acabat de morir el xiquet/a.
El cementeri actual de Crevillent, anomenat Nostra Senyora dels Dolors, va ser inaugurat l’any 1889.
