Contemplem amb estima els rostres dels nostres majors, endurits i cisellats pels anys i les fatigues de la vida. Avis i àvies que miren de manera serena i seriosa la càmera, disposats a passar a la posteritat, conscients, ara, de la fugacitat de la vida i potser pensant en tot allò que ja han viscut. Avis i àvies amb posat ponderat, propi de qui va tancant les pàgines d’un llibre i sap de sobra que, malgrat tot, ja no es pot retrocedir. 

Recordem aquells rostres antics en blanc i negre que, penjats a les parets de les habitances dels avis, o del menjador, semblava que ens miraven fixament amb les pupil·les fosques des d’on es vulga que ens situàrem. Fotografies que evitàvem de mirar quan havíem de passar sols, a tota pressa, per un corredor fosc, o si entràvem dins una habitació o cambra en penombra perquè pensàvem que ens transmetien misteris d’altre món. Aquells retrats que jeien, grogosos i difuminats en el trist trànsit de passar a l’oblit, dins de calaixos o pots metàl·lics de codonyat o de galetes, eren tot el record que teníem de persones de la nostra sang que ens havien precedit en aquesta vida.

Eixa fotografia era, moltes voltes, l’única existent dels avantpassats. També solien ser la base de les fotos que durant el segle XX s’acostumà a posar a les làpides del cementeri.

Nosaltres no ens podem sostraure a la fascinació que aquestes fotografies antigues de persones provoquen en la nostra imaginació i en els nostres sentiments. Hem recuperat fotos oblidades a cases ja inexistents, de coves a punt de desaparéixer per acció de la pala excavadora, i també entre els records conservats per familiars que en ocasions ja no tenen idea de a qui pertanyien aquells retrats. També presentem imatges d’hòmens i dones que no han estat fins ara oblidades i que estan molt ben guardades entre els tresors familiars.

Encara estem en l’època en què l’ancià és respectat iocupa un lloc privilegiat en la família. Aquí observem com comparteixen el retrat persones grans amb xiquets, i tant uns com altres mostren un posat tranquil, satisfet. S’estableix un pont d’unió entre les dues edats més distants construït amb respecte i estima. Potser tinga raó la frase proverbial que diu que els extrems es toquen i s’uneixen.

I tots aquests rostres del passat, ja amb el posat de bon conformar, ens semblen xiuxiuejar la mateixa frase d’Horaci que el personatge del professor Joan Keating, interpretat per Robin Williams, al notable film Dead Poets Society, els diu als seus alumnes de literatura: “carpe diem, feu collita del dia, aprofiteu el moment, perquè vindrà un temps en què sereu el mateix que nosaltres: només una ombra impresa sobre un tros de paper”.

Una ombra ja ignorada, desconeguda.