BATEIG | INFANTESA
El bateig representa, en els rituals de pas que comencen amb el naixement, la unió a la comunitat de creients. Veiem que també té un caràcter sociològic, ja que la imposició d’un nom respon a la identitat personal i els cognoms representen la legítima incorporació a una família. Com tots els processos de transició, se celebra mitjançant cerimònies comunitàries, i el xiquet/a es presenta en societat aquest dia.
En l’època que ens ocupa, l’acte litúrgic se celebrava durant els primers dies del naixement, i si la criatura havia nascut malalta, el més aviat possible. Això respon a l’alt percentatge de mortalitat infantil que hi va haver fins a la primera meitat del segle XX, ja que es temia que el xiquet, o la xiqueta, morira “i no poguera anar al cel”. La primera eixida al carrer del nounat era, sempre, per a ser batejat.
Generalment, el compare o padrí i la comare o madrina, del primer fill/a eren els padrins de la boda, que solien ser, en la majoria dels casos, el pare de la nóvia i la mare del nóvio. En els altres descendents eren els familiars més propers o amics de confiança. També es donava el cas d’alguna dona i home determinats que, per benevolència, eren els padrins dels xiquets de famílies veïnes amb pocs recursos. Els padrins, molt importants en aquest ritu, adquirien un compromís respecte del fillol o fillola, ja que eren els encarregats de vetllar pel seguiment de les creences i normes a les quals es comprometien pel bateig. També tenien l’obligació de cuidar de la criatura en el cas que els pares faltaren. Quant al nom, es triava entre el dels padrins, els dels familiars més propers, el del sant del dia del naixement o el del patró de la població.
La cerimònia, important com totes les dels ritus de pas, requeria un vestuari adient. De vegades, el vestit de bateig, o de cristianar, era el regal de la madrina. L’estrenava el primogènit i després l’utilitzaven els seus germans o germanes; en algunes ocasions passava de generació en generació. Era tradicionalment de color blanc, també de color cru, per representar la innocència i la puresa del nadó. El conjunt el formaven el vestit faldó, la capa i el gorret; damunt solien dur un xal i s’utilitzava el mateix per a xiquet i per a xiqueta.
Com veiem, en allò essencial no s’observa molta diferència amb l’actualitat.
Acabada la celebració, a la qual no acudia la mare perquè encara no estava en condicions d’eixir, els padrins tiraven diners als xiquets que els esperaven a la porta de l’església. Lògicament, les monedes eren de poc valor (“gitaetes” -cinc cèntims de pesseta-, deu cèntims i fins i tot un quinzet i dos quinzets; de pessetes, pocs eren els que en podien tirar). Però en aquella època poc era molt; «arraparse” en els batejos era com un joc que formava part del ritual festiu. La comitiva familiar anava a peu –com en totes les celebracions- des de la porta de l’església fins a la casa del batejat, i els xiquets/es, quan tardaven a llençar-los més xavalla o calderilla, impacients, cantaven una cançoneta: “Que tiren, que tiren, la comare es rica i el cul li pica, i el compare és llop, que toque el tambor”. Vegem-ne una altra, de les versions que en podem trobar: “Compare (de)l bateig, que no tira res, la comare és rica, el cul li pica, i el compare és ric, que s’arrasque el melic; a la que no tira confitura se li mor la criatura, a la que no tira armeles se li sequen es mamelles”.
Observem ací la comicitat i la incoherència pròpia de les cançons infantils.
També, conforme diu la cançoneta, tiraven caramels, ametles, peladilles, anissets i pinyonets –recoberts de sucre- i, en alguna ocasió, fruita confitada. El convit era més fluix que el de la boda, però molt paregut, amb pastes i el que es deia begua fina , és a dir, menta, derivats de l’anís, etc. Novament la fotografia és testimoni d’aquest esdeveniment, però no són unes fotografies amb el caràcter institucional i privat com les de les bodes, fetes en un estudi, almenys les que presentem. Per tant, el formalisme d’aquelles desapareix en aquesta celebració. El bateig era una festa que se celebrava amb molta més gent i on s’accentuava el nivell social de la família.
Si bé algunes de les fotos de boda que hem aconseguit són de principis del nou-cents, no hem tingut la sort de trobar-ne cap de bateig d’ans de la dècada dels cinquanta del segle XX. Aquí també es posen de manifest les característiques de l’època, se’n fan poques, les necessàries. Aquestes comencen a ser més abundants a partir dels anys seixanta; sempre parlem del segle anterior. La imatge dels padrins a la porta de l’església amb els familiars i els amics, i a la l’actual plaça de la Constitució, són les que més es repeteixen.
Cal recordar que, per a entrar a l’església, les dones havien de cobrir-se el cap amb un vel. Aquest vel va deixar d’usar-se arran del Concili Vaticà II. Mai no es va prohibir, però es va abandonar el costum. Encara hi ha gent que l’utilitza en determinades parròquies, però des dels anys seixanta es va anar deixant d’utilitzar.
A partir del segle XIX la criatura comença a ser centre d’atenció de la família, superant així eixa particular indiferència cap a ella pròpia de la societat tradicional. Com sempre, eixe canvi s’aconsegueix primer en les classes socials benestants i després passarà a la resta de la societat. L’afectivitat i la protecció cap a la infantesa augmenta i s’allunya de l’escassa consideració de la qual havia sigut objecte fins aleshores. Les grans celebracions, al món rural, eren exclusives dels adults, per això les fotos de batejos i comunions apareixen unes dècades més tard.
Observem alguns retrats amb el format similar a les cartes de visite, famoses a França a partir de la segona meitat del segle XIX. Fetes per a ser repartides entre familiars i amics, es tracta de fotografies muntades sobre un suport de cartó en el qual figuren les dades de l’autor de la imatge. A diferència de l’anonimat de la resta de fotos, en aquestes podem saber qui n’era el professional.
La postura frontal i rígida també és la normal en les fotos d’estudi dels xiquets. No se’ls podia demanar un somriure perquè el daguerreotip tardava molt a captar la imatge, i ja era prou aconseguir que es mantingueren quiets i que el resultat fora positiu en una situació, en aquells temps, especial per a ells. En les fotografies que presentem agafen objectes com cèrcols o alguna joguina, es recolzen sobre un suport o també fiquen les mans a les butxaques a imitació dels adults. Solucionaven, amb aquesta postura, la falta de naturalitat p ròpia de l’ocasió. La consideració i respecte a la vellesa de la generació anterior –recordem la foto del bust dels iaios, amb posat hieràtic, que véiem fa temps al menjador de moltes cases- queda desbancada per la veneració als xiquets en l’actualitat; ara ells són els protagonistes absoluts de les abundants fotos familiars.
Evidentment, els temps canvien.
Que tiren, que tiren, la comare és rica i el cul li pica, i el compare és llop, que toc el tambor
Compare del bateig, que no tira res, la comadre és rica, el cul li pica, i el compare és ric, que s'arrasque el melic; a la qual no tira confitura se li mor la criatura, a la qual no tira ametles se li assequen les mamelles.
El bateig representa la unió a la comunitat de creients.
El bateig se celebrava durant els primers dies del naixement, ja que es temia que el xiquet morira (recordem l’alta mortalitat infantil de l’època).
La primera eixida al carrer del nounat era, sempre, per a ser batejat.
Per a entrar a l’església, les dones havien de cobrir-se el cap amb un vel.
A la celebració no acudia la mare, perquè encara no estava en condicions d’eixir de casa.
Acabada la celebració, els padrins tiraven diners als xiquets que els esperaven a la porta de l’església. “Arrapar-se” en els batejos formava part del ritual festiu.
A partir del segle XIX s’intensifica i es valora, encara més, el paper de la dona com a mare. Són abundants les imatges de la progenitora amb la criatura.
En eixa època (s. XIX), la criatura comença a ser el centre d’atenció de la família.
Observem algun retrat amb el format similar a les cartes de visite franceses (fotos muntades sobre un suport de cartó on figuren les dades del retratista).
Els xiquets agafen objectes, es recolzen sobre un suport o imiten els adults per a solucionar la falta d’espontaneïtat.
Són fotos d’estudi, amb poses molt assajades i amb llarg temps d’exposició, per això mostren poca naturalitat.
El món de la fotografía (tan normal hui en dia) era estrany per a estes criatures, i no molt comú per a la gent major.
Els joguets apareixien a les cases modestes la nit de Reis, i no sempre.
La fotografia ha tingut, i té, un paper fonamental en la nostra memòria individual i col·lectiva.
