Cada semblant, cada mirada amaga mil i una històries de benaurança o de tristor, de particulars moments viscuts que desapareixen amb ells. Retrats, els més antics, que no poden expressar les emocions que alberguen perquè se senten obligats a guardar les formes davant d’un ritual que practiquen poc i que respecten, perquè els serveix per a perpetuar-se, per donar fe de la seua existència.

Gente de Vaiona, de Cendra, de la Salut y del Barranquet, del Fondo del Calvari y de la Verea del Pont –la que sube a Sant Isidre-, dels Arbrets, dels Baixos de l’Hospital, de Sant Josep, de la Plaça –o también dicho del Poble-, o de la Vila –hasta l’església Vella o el carrer dels Morts-, porque hasta allí, hasta la actual plaza del mercado, llegaban las casas del espacio urbano.

Gent amb els mateixos desitjos i les mateixes pors, la por a la malaltia i a la mort d’un familiar, sobretot d’un infant. Amb les mateixes penes, per familiars absents o per la precarietat econòmica. Amb privacions en allò material que alleujaven en determinats moments d’esplai compartint una peroleta d’arròs amb conill, casolà o de la serra, o gatxamiga si eixe dia plovia; i amb serenates a l’estimada on es cantaven coples, havaneres i tangos.

Gent que, a pesar de la deficient economia, mostraven una certa elegància a l’hora de les relacions socials, i així veiem que anaven amb jaqueta i pantalons de vestir -com manava la moda de l’època- i fins i tot alguns portaven corbata, encara que molts d’ells calçaren espardenyes. Potser el motiu és que només disposaven de dues mudes: una roba per a treballar i l’altra per a vestir-se en qualsevol esdeveniment, tant si era per anar de festa com per anar a enterros, al berenar de Pasqua a la serra, al festeig, etc.

Gente que en el Ball Xafat cantaba su pena, la de estar todo el día haciendo la maldita pleita, sin comer caliente.

Gent que no coneixia la paraula reciclar, però que era la seua acció diària. Cases fetes amb enderrocs d’altres construccions. Cases on la cendra de les cuines, de carbó o de llenya, els servia per a fer sabó. Cases on la roba passava d’uns a altres i s’apanyava amb pedaços o remendos, tants, segons ens conten, que a voltes era difícil saber de quin color era la peça original; on la dona protegia sempre la seua vestimenta, per molt modesta que fora, amb l’humil davantal. 

Cases on criaven animals per a la seua subsistència amb les pells i les escorfes d’allò que cuinaven per a la família, eixe era el seu pinso. Cases on es menjava l’arròs amb fesols i naps -el nostre arròs caldós-, o amb ceba i abadejo o amb les verdures del terreny -faves i pésols-; on també feien potatge de cigrons, i migues, i bollitori amb creïlles, cebes i bajoquetes, també del terreny; i sardines de bota, premsades entre el marc i la porta –embolicades amb paper d’estrassa– o fregides. Les pilotetes eren dinar de Nadal i de Pasqua. Cases on es menjava pa negre. Cases on també menjaven garrofes.