La boda
El matrimoni era considerat com el ritus de pas més transcendental. Si tenim en compte aquest acte social, la fotografia també actuava, en certa manera, de document notarial públic del fet del casament.
Recordem, conforme hem dit a la introducció, que l’aristocràcia i l’alta burgesia van aplaudir l’arribada de la fotografia, ja que aquest nou art presentava unes característiques com la rapidesa, el preu assequible i la fidelitat a la realitat que el va fer molt més interessant que la pintura.
Després d’unes dècades, també van poder accedir a aquesta nova tecnologia els més humils, i la van utilitzar per deixar constància dels moments més rellevants de la seua vida, al temps que van poder disposar de còpies per a regalar als parents com a recordatori de les cerimònies.
En casar-se, els nuvis anaven a l’estudi del retratista. Per entendre la poca o nul·la naturalitat i expressivitat que veiem en el posat, s’ha de recordar que l’acte de la fotografia, aleshores, estava molt lluny de la contínua exposició davant d’una càmera de hui en dia. Actualment, el fet de fotografiar-nos el repetim tant –gràcies a la digitalització- que l’hem convertit, en moltes ocasions, en un acte quasi banal; però en aquells temps se’l prenien amb la solemnitat que corresponia davant d’un esdeveniment que rara vegada ocorria, com era la visita al fotògraf. Potser per a molts d’ells era l’únic retrat que es feien en la seua vida, almenys per als habitants dels pobles. Per això, l’important era deixar constància d’eixe particular moment; els sentiments es quedaven amagats. El somriure es deixa veure a partir de la dècada del cinquanta.
Així doncs, la mirada de front i la rectitud eren les característiques generals a principis del segle XX. El fotògraf disposava d’una habitació amb un decorat, un attrezzo senzill o recarregat, tot depenia de la clientela; però allò que no hi faltava era un teló de fons i una cadira. Quant a aquest element tan domèstic, com és la cadira, tenia un paper fonamental: el de recolzament o suport dels retratats. Era menester cert estatisme per facilitat la qualitat de la imatge. Així, a banda de la qüestió emotiva estava la part tècnica. L’exposició davant l’objectiu de la càmera era llarga, incòmoda i delicada, per això s’havia d’evitar qualsevol moviment, per mínim que fóra. Unes vegades, el nóvio romania assegut i la nóvia plantada, cosa que permetia lluir millor la seua vestimenta; en altres era a la inversa. A partir de la segona meitat del segle XX ja troben fotografies amb els dos contraents de peus.
Respecte de la indumentària, en una ocasió tan especial era costum, fins a la primera meitat del segle XX, utilitzar el color negre per al vestit de nóvia -per motius de dol o per poder utilitzar-lo després al llarg de la seua vida- amb el complement, a partir de 1920, d’un vel llarg que podia ser de tul blanc i que es posava en forma de casquet, o una mantellina negra. Els de color blanc eren molt cars i només els utilitzaven les classes altes. També hi havia altra opció: posarse un elegant vestit de carrer que s’aprofitava per a celebracions posteriors o, en el cas de famílies amb poc poder adquisitiu, el millor que tingueren.
Recordarem que la utilització del blanc en el vestit de nóvia sembla ser per imitació del que va portar la reina Victòria del Regne Unit en el seu casament amb Albert de Saxònia l’any 1840. A partir de la segona meitat del segle XX, per imitació de les bodes de la noblesa europea, va anar imposant-se aquest color a totes les classes socials, cosa que ja començà a fer la burgesia a partir dels anys vint, que aleshores, en alguns casos, també el va acurtar. Cal dir que en algunes zones rurals –no és el nostre cas-, s’utilitzava per a un dia tan assenyalat el vestit tradicional.
L’home vestia trage sastre, amb una jaqueta recta o encreuada de color negre o blau marí, jupetí del mateix color, una camisa blanca i corbata. La boda se celebrava després de les corresponents amonestacions. Unes setmanes ans de la cerimònia, el sacerdot en la missa comunicava la intenció de casar-se de la parella en qüestió per si hi havia algun impediment, amb la finalitat que aquest es fera públic.
En algunes bodes s’efectuava el ritual de la velació, que consistia a tapar amb un vel els cònjuges, concretament el cap de la nóvia i els muscles del nóvio. Era una manera de donar més solemnitat a la cerimònia i de reforçar simbòlicament la unió de la parella, els seus deures i la seua indissolubilitat.
Totes les dones, fins a la dècada dels seixanta, havien de posar-se al cap un vel fi o una mantellina -generalment de color negre- per a entrar a l’església, com ja hem comentat a l’apartat del bateig. Aquestfet el contemplem en moltes de les fotos dels apartats corresponents als ritus religiosos.
Acabada la cerimònia, en eixir de l’església, els amics i familiars tiraven als nóvios arròs i confetis; acte d’antiga tradició que encara es fa hui en dia i que representa el desig de fertilitat i prosperitat per als novençans.
Després, generalment a casa o en xicotets locals, celebraven el convit on s’oferia xocolate, tonyes, rotllets, mantecaos i begudes dolces com mistela i anís. Més tard, la menjada festiva es va canviar per aperitius casolans i productes salats (coques, truites, fruits secs torrats, etc). La moderació en l’àpat no impedia la manifestació de felicitat que suposava la boda.
Eren altres temps.
La poca o nul·la naturalitat es justifica per la falta de costum de retratar-se. L’important era deixar constància d’eixe particular moment; els sentiments quedaven amagats.
S’utilitza, a partir de 1920, un vel llarg blanc que es posava en forma de casquet o una mantellina negra.
Allò que no faltava en el decorat per a la foto era un teló de fons i un seient.
La imatge generalment es frontal. S’ha de dir que, per a molta gent, era l’únic o dels pocs retrats que es feien en tota la seua vida.
Fins a la primera meitat del segle XX, s’usava el color negre per al vestit de nóvia. El color negre del trage era per motius de dol o per poder utilitzar-lo al llarg de la seua vida.
En la dècada dels 50, ja s’alternen els vestits blancs amb elegants vestits obscurs o negres, curts, de dues peces.
Els vestits de color blanc, a principis del segle XX, només els portaven les classes altes perquè eren molt cars; després el seu ús es van estendre a totes les capes de la societat.
El nóvio vestia trage sastre, amb jaqueta recta o encreuada de color obscur, jupetí del mateix color (algunes voltes), camisa blanca i corbata.
Des de la casa dels pares de la nóvia, els nóvios recorrien a peu el trajecte fins a l’església.
Celebracions en la parròquia de Ntra. Sra. de Betlem, amb les figures de Sant Pere i Sant Pau als dos costats del tabernacle respectivament. Després d’un temps sense elles, ara novament ocupen eixe lloc.
En el ritual de la velació es cobria amb un vel el cap de la nóvia i els muscles del nóvio.
La velació donava més solemnitat a la cerimònia i reforçava simbòlicament la unió de la parella.
A banda de la corresponent signatura, la foto també és un testimoni important del ritual de la boda.
El pare de la nóvia era el padrí i la mare del nóvio era la madrina. També ho podien ser els padrins del bateig. Açò, al llarg del temps, quasi no ha variat.
El vel, que les dones es posaven per a entrar a l’església, el veiem en moltes de les fotos dels ritus religiosos. Arran del Concili Vaticà II, va deixar d’usar-se (a mitjans dels anys seixanta).
Més tard, la menjada festiva es va canviar per aperitius casolans i productes salats (coques, fruits secs, etc). Les fotos ja comencen a formar part de la festa.
