Si ens referim a altres divertiments, aquestos per a més majors, hem de parlar de les festes populars. Concretament, els dies de Pasqua la joventut anava a berenar, a menjar-se la mona a la serra, a Sant Pasqual i a Sant Isidre, i després al Calvari. Alguns jocs donaven oportunitat al flirteig com el del mocador o el de les penyores, i s’hi cantaven cançons amb doble sentit que provocaven la hilaritat pròpia dels moments de festa i distensió; eixe ambient propiciava la formació de noves parelles.

Però si parlem de festeig no podem deixar d’anomenar el passeig del rosse. Curiosament no era el nom d’un lloc, sinó d’una determinada actitud en un recorregut que servia d’encontre. La gent jove de Crevillent, fins a la dècada dels setanta, solia passejar-se, a poqueta nit, fent el trajecte des de la Morquera fins a la plaça de l’església de Betlem i viceversa, sense parar d’un costat a l’altre, fins que aplegava l’hora de tornar a casa, que solia ser sobre les nou o les deu de la nit, com a molt tard. Les xiques anaven juntes, i quan un xic se’ls acostava si a la que estava situada a la punta no li agradava canviava de lloc i es posava enmig del grup de les amigues; així manifestava el seu rebuig cap al sobtat pretendent. Posar-se a l’extrem per voluntat pròpia també era una manera de convidar el xic que li agradava perquè aquest prenguera la decisió “d’arrimar-se”. I així passaven el vespre, cap a un lloc i cap a l’altre, conversant i menjant cigrons –garbansos- i altres productes torrats, embolicats en cartutxos de paper d’estrassa, o algun xàmbit, segons la temporada, mentre esperaven el rosse del seu pretendent. A l’estiu, oncretament al mes d’agost, el passeig es traslladava al Calvari, lloc en el qual, en època de fira, la de Sant Gaitano, l’afluència de gent era impressionant. Pocs anys després, la diversió es va traslladar al Parquet, on la joventut podia escoltar música en directe interpretada per grups locals, mentre passejava i li pegava voltes al nou lloc d’encontre.

Quan la relació s’afiançava, els nòvios sempre anaven acompanyats d’alguna parenta de la xica que s’encarregava de no deixar-los sols, inclús per anar al cine, és el que s’anomenava “la carabina”. I entre els actes de galanteria recordarem la serenata al’estimada, tan típica del nostre poble. Si fem esment de l’entreteniment o diversió per excel·lència, no sols de la joventut sinó de tota la població, hem de parlar del cinema. Crevillent comptava amb cinc sales: el cine Chapí –que també era teatre- situat a la placeta que porta el seu nom, els cines Iris i Adelaida, al carrer Blasco Ibáñez, la Coral, a la plaça de la Constitució i les Bòvedes al carrer Cor de Jesús. Després de la preceptiva projecció del NODO, el públic podia gaudir de dues pel·lícules en una sessió continua que es repetia, fet que deixava veure, a qui hi havia aplegat tard, el tros de cinta que s’havia perdut sense haver de pagar de nou, i fins i tot podia tornar a veure les pel·lícules entregues. L’espectacle estava assegurat: s’aplaudia amb èmfasi l’actuació de l’heroi,“ el justicier”, s’idolatrava l’heroïna i es xiulava amb força l’aparició del “dolent”, l’indesitjable. Històries on les escenes d’amor ja venien retallades. Pel·lícules, mudes en un principi -amb protagonistes excepcionals com Chaplin-, que després van relatar, amb passió elemental i contagiosa, aventures de l’oest, d’història sagrada, de romans, de sarsueles, de cuplets i d’humor amb la parella El Gordo y el Flaco i amb el Cantinflas. Un món màgic en blanc i negre que permetia, per un preu mòdic, somiar i evadir-se de la grisor del dia a dia.

El Carnaval, o Carnestoltes, era una festa bastant arrelada a Crevillent, però la seua celebració estava prohibida durant la postguerra. Aleshores la gent es disfressava la nit de Cap d’Any, però sense el rebombori ni la bullanga propis d’eixa diversió pública. 

I a l’estiu, segons les possibilitats econòmiques o familiars, la gent es traslladava al camp (la canyaeta) o al Pinet, amb el pas lent d’un carro carregat de les coses més elementals per a estar uns dies de vacances a la vora de la mar i al so de les havaneres. La temporada estiuenca acabava a finals de juliol, ja que els esperava la fira d’agost. Els que es quedaven al poble passaven els capvespres i part de la nit a la porta de les cases, asseguts, prenent la fresca, sopant i fent la xarraeta. Estius humils, de gent senzilla i extravertida, de somriures afables i amb voluntat de germanor.

Creiem que també cal parlar d’un altre tipus de passatemps. No podem oblidar els famosos, inclús podem denominar-los llegendaris, tebeos de l’època. Citarem alguns dels còmics que van ocupar el temps lliure de tants xiquets i xiquetes de les dècades dels 40, 50 i 60 com El Capitán Trueno, Roberto Alcázar y Pedrín, El Guerrero del antifaz, TBO, Pulgarcito, Pumby, Tío Vivo, Sissí... Entreteniment que va contribuir positivament a impulsar l’estima per la lectura.

Encara que les fotos d’estudi estaven reservades per a moments vitals, com per exemple la boda, si analitzem les que els presentem veiem que les classes benestants ja anaven al fotògraf a principis del segle XX per fer-se un retrat d’una etapa determinada, com pot ser la infantesa o la joventut, que després amb el suport del cartó, a manera de targeta, repartien entre els seus familiars com a recordatori.

A partir dels anys 50 aproximadament –sempre fem referència a Crevillent-, la càmera ix al carrer i es posa més a l’abast de la majoria de la gent; és per això que es fotografiaran també altres moments que no els podem qualificar de solemnes (com sí que ho són aquells que certifiquen la celebració dels ritus de pas d’una persona i que es realitzen a l’estudi d’un retratista). 

Les fotografies individuals d’estudi en aquesta dècada eren molt populars, fet que observem en aquest apartat. Ara ja es donarà fe dels moments d’entreteniment, de diversió, propis de la joventut. Moments del dia a dia que sempre tenien un particular motiu per a ser recordats.

(1) Voltear, hacer rodar un instrumento giratorio en el taller de hilados de cáñamo.

(2) Helado que se coloca entre dos galletas de oblea.