Podria semblar que caem en un tòpic més propi d’altres èpoques, pertanyent a llibres escolars vells o eixit dels tractats geogràfics del segle passat, farcits d’estereotips, si ara destacàrem el caràcter laboriós del poble de Crevillent, sempre entestat a les seues faenes al camp, al taller, a la botiga i a casa. Potser aquestes fotografies en blanc i negre devien haver servit per a il·lustrar algunes d’aquelles pàgines grogoses i plenes de pols que trobem a les lleixes de les cases velles, però en conjunt aporten un testimoni amb una dosi més gran de naturalitat i veracitat.

Bona part de la vida quotidiana dels nostres avantpassats, que dedicaven quasi tot el seu temps a treballar en les activitats més diverses per a guanyarse el bocí de pa, apareix en aquestes fotografies. En aquestes tasques hi participaven tots: hòmens, dones i també xiquets i xiquetes, llastimosament des de la més tendra infantesa. Les fotografies de les primeres dècades del segle XX de crevillentines i crevillentins treballant són nombroses perquè els retratistes locals es deixaven caure pels tallers de filadors per fer instantànies de grup, amb la intenció de vendre després les còpies als protagonistes.

Per aquest motiu comprovem una certa descompensació pel que fa als testimonis gràfics dels oficis del poble: tenim moltíssimes fotos de filaós i menaós i són molt més escasses les d’altres professions. Aquí hem procurat de fer una selecció de les primeres i posar la major part de les que hem trobat sobre els altres treballs, que, com que no n’abunden moltes, arriben a ser també molt interessants.

Hi veiem les cares i cossos esforçats dels treballadors, les pells torrades pel sol i els xiquets obrers amb el somriure als llavis. Un somriure que era obligat per la foto espontània i, potser, motivat pel que era un improvisat trencament de la rutina, un inesperat descans de la faena feixuga, com si anaren “a fumar”, tal com els llauradors antics li deien a fer una aturada xicoteta en la seua jornada al camp. Tampoc no són infreqüents les fotos a l’interior de les fàbriques grans de catifes que hem preferit adjuntar en l’apartat corresponent a aquesta activitat. 

A més, també hi podem contemplar dones molt grans, assegudes a la cadireta fent pleita (llata) per tal de contribuir a la migrada ració diària de l’aliment familiar.

La faena de filar cànem, espart i altres fibres , va ser durant el segle XX un suplement monetari importantíssim per a l’economia domèstica de la població de Crevillent, economia en general molt humil. En aquesta ocupació, –ja ho hem dit– participaven també, per tal de poder lliurar unes gitaetes a la mare, els xiquets i les xiquetes des que podien alçar gairebé uns pocs palms de terra. Moltes vegades hem sentir contar a casa com xiquets que no tenien més de quatre o cinc anys, quan ja podien fer voltes a la roda de menar, passaven a formar part del procés de la filassa. ” Mena a rejo!”, eren escridassats pel filaó, perquè augmentaren la velocitat de la roda, i ben sovint eren el blanc de les ires d’aquest, en els moments en què la duresa i monotonia del treball feien perdre els nervis als menys temperats.

No tot era rudesa i cansera, és clar, i les fotografies que aquí veiem ens transmeten també la cara més amable de la faena, no només les suors al sol o l’exposició al fred de l’hivern i el lamentable treball infantil. Però són un testimoni fidel de com costava de dur quatre xavos a la cova per tal de poder comprar allò més bàsic per a sobreviure.