Aquest era el principi del conegut poema de José Macià Abela que a primers del segle XX lloava el seu poble. I si mirem les fotografies, en certa part així era. En moltes d’aquestes es veuen, de manera evident, altes palmeres que ara ja no hi són. Un poble que no és de monuments ni de cases blasonades, però és ací, amb vestigis de poblaments que es remunten a més de vint mil anys -manifestos a l’abric de la ratlla del Bubo-, amb cròniques que ens parlen de l’existència de dos castells -feus dels arrais, senyors musulmans on la dinastia dels Banu Hudayr va governar fins l’any 1318-, amb l’altivesa d’una tan evident i propera serralada -tan reblida de plantes aromàtiques i medicinals, on cims com el Picatxo, la Vella o el Puntal superen els 800 metres-, amb la mar Mediterrània tan pròxima que, a vegades, sembla que d’un salt puguem enfonsar-nos al seu si. És evident que l’esperit de la mar és present en tots nosaltres i també a l’ambient, fet que podem copsar en la transparència i lluminositat del cel, d’una claredat enlluernadora i encisadora alhora.

I si comencem pel topònim, aquest potser vinga de l’antropònim llatí Carvilius o Carvilanius i deu ser el nom d’un petit poblament romà dispers, situat no molt lluny de la via Augusta, que degué consolidarse al llarg dels segles de l’Imperi romà, tal volta als voltants de la zona que hui coneixem com a Canyada Joana. No obstant això, la concentració urbana actual del nostre poble és clarament àrab, Qirbylian, doncs el seu nucli, places i carrers, sembla que es va desenvolupar a partir dels segles XI i XII al voltant d’un castell i les vores de la sèquia de la Font Antiga i el camí de la serra.

Amb la conquesta castellana de la nostra població el 1244, entra en escena la figura del rais o senyor musulmà de la dinastia dels Banû Hûd, antics reis de Múrcia. Aquesta mateixa família, propietària de Crevillent i altres municipis veïns, anys més tard rendirà vassallatge al rei Jaume I el 1265 amb motiu de la campanya de pacificació mudèjar murciana, i l’any 1296 el rais Mohammad Ibn Hudell reconeix Jaume II com el seu sobirà definitiu. La sentència arbitral de Torrelles el 1304 situa tots els territoris del Baix Segura i del Baix Vinalopó sota el domini de la Corona d’Aragó. El 1318 amb la mort de l’últim rais, Crevillent és incorporada al privilegiat llistat de viles reials del Regne de València.

Tanmateix, el 1322 la vila és atorgada com a senyoriu a l’infant Pere. Un any després, torna a la corona i així diverses vegades fins que l’any 1391 va ser venuda per l’infant Martí, juntament amb Elx, a la ciutat de Barcelona que esdevingué senyora nostra fins el 1460, això sí, sense perdre els avantatges de la seua condició reial, atorgada pel rei Jaume II. 

Aquest període barceloní va ser de gran puixança econòmica. Crevillent tenia la condició de carrer de Barcelona, la qual cosa equivalia a ser considerat com una part indissociable de la ciutat comtal. La bandera de Barcelona onejava al nostre castell i, segons els documents, els habitants musulmans de Crevillent l’exhibien orgullosos en les seues festes i casaments. Per raons econòmiques i altres, la ciutat de Barcelona es va veure forçada a vendre Crevillent i Elx a Joana Enríquez, muller del rei Joan II.

Posteriorment la va heretar son fill, Ferran el Catòlic. Aquest atorgà la Baronia d’Elx i Crevillent com a dot a la seua muller Isabel de Castella el 1468, qui al seu torn, la va regalar a un noble molt proper seu: Gutierre de Cárdenas. Sembla que ni a Crevillent ni a Elx els va agradar el canvi de senyoriu ni a la mateixa ciutat de Barcelona, i no és fins al 1481 quan la família Cárdenas pren possessió militar del lloc, tot just després de sufocar una revolta en contra. Val a dir que aquesta oposició als nobles va perdurar a Elx i Crevillent fins al segle XVIII. Les dues viles germanes mai no van acceptar restar sota el domini feudal dels Cárdenas i a la més mínima ocasió el conflicte es posava de manifest.

Això es va veure l’any 1521, quan la guerra de les Germanies. En aquesta ocasió les milícies de menestrals i regidors il·licitans es revoltaren contra el seu senyor, aleshores Diego de Cárdenas, arribant fins i tot a conquerir el castell de Crevillent. Cal dir que la població a Crevillent era majoritàriament morisca i a principis del segle XVII hi devia ser d’unes 1.800 persones, només unes 200 possiblement cristianes velles, agrupades al voltant de la Vila i el Raval, on comencen ja a configurar-se carrers i també a caserius i llocs adjacents a aquests. L’expulsió dels moriscos en 1609 deixa un Crevillent buit que serà repoblat onamentalment per gent d’Elx, però també d’Oriola i altres indrets.

A poc a poc, al llarg del segle XVII, el poble va refentse, tant demogràficament com econòmicament, tot i la pressió senyorial, sancionada en la sentència de 1697 on es reafirmava la pertinença a la família Cárdenas. Sembla ser que durant la guerra de Successió el Consell municipal de Crevillent, controlat pels servidors senyorials, va prendre part per Felip V, no sense ans apressar els dirigents maulets locals. La victòria dels Borbons va servir sobretot per enfortir més encara la família Cárdenas, també coneguda com els Ducs d’Arcos i Marquesos d’Elx.

Passades unes dècades, el conflicte entre els crevillentins i els nobles pels incomptables pagaments i tributs continuava i el 1766 la població esclata en una gran revolta on els descontents arriben a destruir els escuts senyorials de la vila. Al mateix temps la lluita contra l’opressió fiscal dels nobles continuava als jutjats. Però, a finals del segle XVIII, Crevillent abandona el plet definitivament i decideix acceptar l’autoritat dels senyors.

Al segle XVIII segueixen augmentant els habitants, les cases, els carrers i, finalment, les coves, recurs de les classes baixes que trobaran solució a les seues necessitats d’habitatge a les llomes d’argila que envolten la població. Es desenvolupa ara el Raval de Santa Teresa o barri del Pont. S’erigeix un nou Via Crucis o Calvari (1769) que substitueix el que hi havia al carrer de la Puríssima i antic Hospital, i es posa la primera pedra de la nova església de Nostra Senyora de Betlem (1772), construcció que, en certa forma, desplaça el centre urbà que ara tindrà com a eix aquest temple i la plaça situada al davant de la seua entrada principal.

Cal destacar la importància de la Font Antiga i tot un entramat de séquies i molins per al desenvolupament agrícola i industrial, doncs recordem que un poble sense aigua no pot subsistir. L’evolució urbanística seguirà amb un augment significatiu de les coves al segle XIX i primer terç del XX. La dimensió dels barris de coves arriba a ser tan gran que supera als de cases, esdevenint l’hàbitat troglodític un tret de la nostra localitat. Posteriorment la vila creix cap al sud i així fins als nostres dies.

Un poble que, per a bé o per a mal, és el nostre i que ha canviat molt en els darrers anys. Edificacions medievals com el castell, entre altres, han quedat ensorrades i presents només en alguna pintura. Què en farem? Si repassem les fotografies veurem com el Pont Vell, la Llotja, l’algepsar dels Brufaus, l’ermita de la Santíssima Trinitat, l’antic Hospital i l’ermita de les monges Carmelites, el Llavador, el teatre Chapí, l’antic cinema Iris, les cases centenàries de molts carrers, les fonts, els horts que envoltaven el poble, etc., han desaparegut.

Un poble enclavat al glacis format entre la Serra de Crevillent i les planures dels rius Segura i Vinalopó, on la Plaça de la Constitució (coneguda com a “Plaça del Passeig”), al bell mig de la població, està a 110 m d’alçada sobre el nivell del mar, amb un terme municipal que abasta 104,50 km² presentant un gran desnivell de nord a sud. També cal destacar que a la part més meridional del terme s’hi troben les terres de cultiu i l’horta destacant la llacuna del Fondo, un dels més importants aiguamolls de la península Ibèrica per la seua riquesa en espècies d’aus migratòries i de fauna aquàtica.

El clima és el propi del sud-est peninsular, és a dir mediterrani sec i semiàrid. Els estius solen ser llargs, altament calorosos i xafogosos. Per contra, els hiverns solen ser curts i suaus, llevat d’uns pocs dies excepcionalment freds. La pluviometria a penes supera els 300 mm anuals, concentrant-se quasi tota la seua precipitació a la primavera i, principalment, a la tardor; en aquesta època succeeix de manera cíclica l’anomenada gota freda o DANA, quan es produeixen pluges i tronades fortes i violentes.

Un poble que ha passat de poc més d’onze mil habitants que tenia l’any 1920 als quasi trenta mil que té a l’actualitat. Un poble que té el perill de la despersonalització, de la pèrdua de la seua llengua i la seua cultura. Esperem que això mai no passe i que el nostre Crevillent es retrobe a si mateix amb tot el que allò significa.

Us deixem amb l’evocació poètica d’unes fotografies marcades pel pas del temps que s’inicien a principis del segle XX, on trobem una col·lecció de postals que són tot un testimoni. Un breu recorregut per carrers i places que ens poden ajudar a entendre un passat que cobra força amb el llegat àrab i morisc batejat pels cristians. 

El present i el passat d’un poble que és el nostre.