L’ESCOLA
Diuen que la vida d’un poble són els seus xiquets, que són els que li donen dinamisme i els que li garanteixen el futur. I així és. La necessitat de transmetre la cultura sempre ha estat una constant en la història de la humanitat, des de la més simple de pares a fills a la més complexa a través dels docents professionals i les Universitats, passant per la seua funció socialitzadora: l’aprenentatge d’oficis i tècniques, l’alfabetització i els estudis primaris, secundaris i superiors.
L’educació i l’aprenentatge es veuen com una tasca vital i necessària d’una col·lectivitat on, en certa forma, tots col·laboren. No oblidem el dit: “Per educar un xiquet cal una tribu sencera”. A poc a poc, apareixen els centres escolars o escoles com una forma de facilitar i difondre l’aprenentatge dels diversos coneixements propis d’una cultura o societat que estan presents en moltes civilitzacions.
De fet, les primeres escoles sobre les quals es té constància són les dels sumeris a l’antiga Mesopotàmia fa més de quatre mil anys, les edubba o “casa de les tauletes de fang” on s’ensenyava fonamentalment l’art de l’escriptura cuneïforme i l’aritmètica per a la formació d’escribes que servien als temples i a les cases nobles, les quals es transformen posteriorment en centres de saber de les diverses branques del coneixement: botànica, mineralogia, geografia...
A les ciutats de la Grècia clàssica, fonamentalment les d’influència atenenca, hi ha diversos tipus d’escoles i el pedagog és l’esclau que du els nens a l’escola. A Europa, a l’Edat Mitjana, el vincle entre religió i educació s’estreny, l’església du les regnes de l’educació i els monestirs són centres de cultura; sense cap sistema d’escolarització, només els fills de nobles i de famílies adinerades tenien accés a l’educació.
A poc a poc, les ciutats van cobrant més protagonisme i amb elles la necessitat de l’educació, al temps que van creixent i desenvolupant-se les universitats. Posteriorment, el corrent humanista que propicia el Renaixement situa l’ésser humà com a epicentre del saber, al temps que pretén educar un ésser que domine la realitat i la natura sencera, sabent de tot, recuperant l’ideal de savi i saviesa clàssics.
La Il·lustració al segle XVIII, amb les seues nocions de progrés i igualitarisme, estén l’educació a amplis sectors socials fins aleshores exclosos, camí que es continua al segle XIX on les lleis de la majoria de països de l’Occident reconeixen el dret a una educació bàsica i marquen els anys d’escolarització obligatòria.
A
A l’Estat Espanyol, la primera llei educativa integral va ser la Llei d’Instrucció Pública de 1857, coneguda com a Llei Moyano (promoguda per l’aleshores ministre de Foment Claudio Moyano), que va intentar fer front a l’analfabetisme tan generalitzat que sofria el país, un dels més alts d’Europa. Una llei important que estarà vigent més de cent anys (fins al 1970 amb la Llei General d’Educació) amb petites variacions durant els períodes republicans. Es decreten tres nivells: primari (elemental i superior), secundari i superior.
Es fixa la universalitat i l’obligatorietat de l’ensenyament elemental (entre 6 i 9 anys) per ambdós sexes, gratuït per als que no pogueren pagar-lo, a càrrec dels Ajuntaments i/o de la iniciativa privada.
A més, el govern central es va comprometre a cobrir el manteniment de les escoles públiques i subvencionar els pobles petits perquè tingueren escoles per als xiquets i les xiquetes (separades per gèneres i amb programes educatius distints). Es decreta la centralització i la secularització, amb llibres de text iguals per a totes les províncies, i els mestres han de passar una sèrie d’exàmens per a certificar els seus coneixements.
A l’època de la II República, l’educació és un dels eixos en els programes dels diferents governs, destacant la lluita contra l’analfabetisme i la creació d’organismes com la Institució Lliure d’Ensenyança.
Durant els anys de la dictadura del general Franco, l’escola va ser peça clau per a formar “l’esperit nacional” del nacionalcatolicisme franquista. A més, durant els anys 40 i 50, la misèria regnant a la major part del país fomenta l’analfabetisme amb l’escassa o nul·la escolarització de molts infants que s’incorporen al món del treball a edats inversemblants.
La llei d’Educació del 1945 establia un primer nivell d’educació primària obligatòria entre 6 i 10 anys, més un segon nivell especial entre 10 i 12 anys on uns alumnes eren encaminats cap al món del treball i altres iniciaven el denominat Batxillerat Elemental, que durava quatre anys -regulat el 1953 amb la Llei sobre l’Ordenació de l’Ensenyament Mitjà-. Després, els alumnes podien fer els dos cursos del Batxillerat Superior y un curs preuniversitari, denominat PREU, si volien anar a la universitat. També cal dir que l’any 1949 va entrar en vigor la llei de Formació Professional.
El 1970 es promulga la Llei General d’Educació (presentada pel ministre Villar Palasí) on es decreta l’educació obligatòria fins als 14 anys compresos en l’Educació General Bàsica (EGB). I es podien continuar els estudis mitjançant els tres cursos de Batxillerat Unificat i Polivalent (BUP) o la Formació Professional (FP). Per accedir a la universitat s’havia de cursar el Curs d’Orientació Universitària (COU) i realitzar una prova d’accés: la Selectivitat.
És l’any 1990 quan es promulga una altra llei d’educació: la Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE) que marca l’edat de l’educació obligatòria fins als 16 anys.
I tornant arrere, cal dir que Crevillent a principis del segle XX és una població de poc més de deu mil habitants. L’ensenyament és escàs i cenyit al primer nivell elemental perquè ben prompte els xiquets treballen ajudant els pares en les faenes agrícoles, com també és el cas de les xiquetes que, a més, treballen en les tasques de la casa, en la filassa -“el xiquet mena(d)or”- o, fins i tot, a les fàbriques on són un obrer més (un dia, a la fàbrica d’Augusto Mas, algú va comentar que en una antiga fotografia estaven els treballadors que s’havien dut els seus fills per a fer-se la foto, però no hi apareixien perquè n’eren fills sinó perquè eren igualment treballadors de l’empresa).
Recordem que, si no es té un visat de pobresa (certificat per l’alcalde i el rector de la parròquia corresponent) s’ha d’abonar una quantitat de diners per complementar el sou dels mestres, que és bastant baix, i és abonat pel Consistori Municipal amb tots els inconvenients que això comporta com ha quedat en la boca del poble: “passes més fam que un mestre d’escola”, i que en poblacions com la nostra van intentar alleugerir amb celebracions com “la boleta el queixal” on es lliuraven queviures als mestres, per part dels alumnes, la vespra de la festivitat de Tots Sants.
Aquest ensenyament elemental incloïa bàsicament nocions de lectura, escriptura, principis de gramàtica castellana, geografia, història i aritmètica. Les xiquetes rebien nocions de lectura i escriptura, tasques de la llar, higiene i dibuix. I per descomptat doctrina i moral cristiana, inclosa la història sagrada.
També cal dir que no hi ha centres educatius al nostre poble a principis del segle XX i que els alumnes estan en aules habilitades al llarg del temps als carrers Bodega (pronunciat Buega), Nou, Sant Miquel, Sant Pasqual, Pilota, Sant Joaquim, etc.
Així les coses, al llarg del segle XX naixen tres centres educatius que cal mencionar i que suposen una fita en la història de l’ensenyament: el Col·legi Primo de Rivera, inaugurat el 1929, conegut popularment com les “Escoles Noves” (nom que oficialment ha adoptat ara), el Centre de Formació Professional Canonge Manchon, hereu del Taller-Escola creat el 1945 (el 4t de la província i el 36é de l’Estat Espanyol) i l’Institut d’Educació Secundària Macià Abela que, com a Col·legi Lliure Adaptat adscrit a l’Institut Jorge Juan d’Alacant, imparteix el seu primer curs l’any 1962.
A banda de les escoles (aules) ubicades en diferents llocs, disseminades pel nucli urbà, i dels centres escolars, cal evocar la ingent tasca de molts particulars que, sense titulació, han exercit com a mestres de molts alumnes, els quals, després del seu horari de treball, rebien nocions elementals d’escriptura i les quatre regles de matemàtiques i que van permetre avançar a centenars de persones dotant-los d’uns coneixements necessaris per a desenvolupar-se en la vida. També cal recordar eixes “guarderies particulars” on eren “dipositats” els xiquets en els seus primers anys de vida conegudes com “escoles de cagons”.
Així mateix, són dignes de mencionar els mestres vocacionals que hem tingut al nostre poble i que han marcat el cor dels seus alumnes al llarg de la història. En el seu record aquestes fotografies.
La primera llei educativa de l’Estat Espanyol és la denominada llei Moya-no de 1857, segons la qual les escoles estan separades per gèneres i amb pro-grames educatius distints.
És a partir de 1970 quan les aules podran ser com-partides per xiquets i xi-quetes i des de 1984 ho seran de manera obliga-tòria.
Els xiquets més menuts es mesclaven en les denominades “escoles de cagons” (primitives guarderies en cases particulars). Recordem la de la Lola la Carafala (1) i la Pepita Ambit (2), entre altres.
El mobiliari de les escoles era bastant auster i bàsic, i les classes podien tenir més de 40 alumnes per a un únic mestre que havia d’impartir totes les matèries de diferents nivells, com és el cas de D. Joaquin Gómez Boch (1).
El treball de mestre ha de ser vocacional i així ha es-tat durant molt de temps. Recordem l’escàs sou que rebien i que va generar la frase feta “passar més fam que un mestre d’es-cola”.
El primer centre escolar de Crevillent es va inaugurar el 1929 amb el nom de Primo de Rivera, també va rebre el nom de Luis Bello durante la II República i ara porta el nom d’Escoles Noves, que és la denominació popular de sempre.
El desaparegut col·legi dels Arbrets”. Xiquetes jugant, preparades per a un festival escolar i fent manualitats.
Les fotografies individuals com a record del curs escolar també eren molt típiques.
La serietat i/o l’alegria eren recursos que el bon fotògraf buscava per immortalitzar un rostre, una situació que no era habitual; aleshores es feien poques fotos.
Si en el mateix col·legi hi havia dos o més germans el més normal era fer-se una foto junts.
Entre llibres, boles del món, plomes estilogràfiques, quaderns i, fins i tot, brodant...
Les fotos escolars són record i testimoni inesborra-ble d’una etapa de la vida decisiva i única.
