Fins a l’abolició del servici militar obligatori, Crevillent va ser un subministrador eficient de jóvens per a l’exèrcit. La coneguda popularment com a “mili” tots els anys s’emportava es nostres “quintos” a llocs més o menys llunyans de la geografia de l’Estat i de les seues colònies d’Àfrica i Ultramar.

En temps lliures de conflictes armats, la milícia era un període de separació forçosa de la llar familiar de la qual molts dels nostres xicots no s’havien apartat mai. Aquesta separació no tenia cap avantatge pràctic, ja que, si bé és cert que permetia l’alimentació debades del soldat, també privava la casa dels ingressos que un home, en la flor de la vida, podia aportar amb el seu treball a les economies domèstiques, molt minvades.

Allò que es procurava reflectir en aquelles fotos dels soldats, quan posaven davant la càmera per a enviar un record a la família o a la nóvia, eren els valors de patriotisme, virilitat, companyonia i d’iniciació al món adult dels hòmens, valors que eren atribuïts al servici militar per la propaganda estatal i militar i per la pròpia mentalitat de l’època.

Aquelles fotos individuals en estudi dels jóvens soldats amb els decorats que es feien servir a les cases de fotografia, amb les vestimentes militars i la marcialitat i l’elegància que es volia imprimir en els posats, aconseguien un aire semblant al dels records familiars, personals o de parella. 

A través d’aquestes fotos es pot observar també molt bé l’evolució de la indumentària militar al llarg del segle XX. A banda d’aquestes, hi ha les fotografies in situ als campaments, les quals reflecteixen moments de la vida de les guarnicions castrenses, molt més informals, distesos i espontanis.

El fet de saber, però, que en temps de guerra, el jovent fotografiat amb uniformes i armes s’havia de convertir en carn de canó, afegeix al conjunt d’aquestes fotos un aire de nostàlgia i tristesa que ens pot fer mirar les imatges amb el pensament posat en el dolor de les famílies que rebien la notícia de la mort d’un fill.