El Pinet
L’amor de les crevillentines i crevillentins per la que, diuen, és la seua platja, es remunta segurament al final del segle XIX.
Quan els banys de mar es van posar de moda, parlem de fa 100 anys aproximadament, la població crevillentina va prendre el costum de passar uns dies de l’estiu –de Sant Joan a Sant Jaume- a la platja del Pinet. Es pot dir que durant tot el segle XX la platja esdevenia, en temporada estival, una gran colònia crevillentina amb una llarga filera de barraques d’estores de jonc que albergaven les famílies que hi estiuejaven.
La platja del Pinet és un sorral enorme, llarguíssim i ample, amb dunes d’arena fina i daurada, en línia de costa recta i oberta. Darrere de les dunes hi ha pinades i palmeres i alguns estanys visitats per aus de pas. És una platja molt bella i agradable. En la primera meitat de l’estiu les aigües, poc profundes, solen estar molt calmades. Cap a finals de juliol el mar es posa ja més brau, i se solia dir que en la diada de Sant Jaume (el 25 de juliol) “se traga un cap”, és a dir, que algú s’ofega a la platja; senyal que els banys de mar ja no són prudents per aquestes dates.
El Pinet, situat al terme d’Elx, entre la Marina del Molar, al sud, i la platja del Tamarit, al nord (allà on la tradició diu que va arribar la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció), a 18 quilòmetres de las nostra població, és la platja més propera a Crevillent amb accés per camins que voregen els estanys del Fondo. Hi havia, molt prop de la mar, una de les talaies o torres de guaita que es van alçar a la nostra costa per prevenció contra les incursions barbaresques. Aquesta torre, de la qual avui en dia gairebé no queda res més que el quadre de la base, era el baluard que inflamava la imaginació del nostre paisà, mossén Macià Abela (1877-1932) quan els seus ulls infantils l’ataüllaven després del llarg viatge en carro.
Cuando yo era aún muy niño y en carro al Pinet venía al divisarte de lejos los huesos se me reían.
Aquesta poesia ens dona la primera referència coneguda del viatge al Pinet cap a la dècada de 1880. Famílies senceres de Crevillent, a mitjans del mes de juny, carregaven dins d’un carro tot el menjar, els estris de casa, atifells i fregassa necessaris, així com les estores d’espart, i feien camí cap al Pinet per la senda que travessa el Bosquet, el Fondo i el Molar. En arribar-hi, plantaven la barraca, una habitança temporal rudimentària feta amb un canemàs de fustes i parets d’estora de jonc, on convivia, “com a figues en quintars”, tota la família i també amigues i amics.
Les barraques es plantaven a tocar les unes de les altres, en una convivència entre diferents famílies crevillentines que permetia deixar de banda una mica les convencions socials més rígides de la població. Eren molt típiques les fotografies en grups familiars i d’amics, a la vora de la mar, amb cares somrients i aspecte alegre i desinhibit. Eren uns dies per a oblidar les fatigues del poble, prendre banys de mar i gojar de l’aire lliure. A poqueta nit era l’hora de cantar, al compàs de les ones de la mar, tot aquell repertori de cançons nostrades, sobretot les populars havaneres. Aquelles cançons que després se’n tornaven al poble amb les crevillentines i crevillentins i ressonaven de bell nou en els breus moments d’esbargiment i de nostàlgia, després dels dinars i dels sopars, en ocasions especials.
Les vacances al Pinet solien durar uns pocs dies. La tornada devia ser melancòlica. Més d’una volta hem sentit les frases al·lusives que reprodueixen dos diàlegs, el d’anada i el de tornada: “-A on vas? – Al Pinet!” i “–D’on vens? –Del Pinet…”, pronunciades les respostes, respectivament, la primera amb gran ànim, força i entusiasme i la segona amb gran desgana i fatiga, volent mostrar així el diferent estat d’ànim dels estiuejants en el començament i en la fi de l’estada a la platja.
El Pinet estava en boca de tots durant l’estiu i era sinònim de descans i alleujament. Quan en plena basca canicular bufa l’aire i ens refresca una mica, solem dir que aquest s’ha escapat del Pinet. Les hores passades allà, els banys a la platja, la frescor de la brisa de la mar, la convivència, els menjars, els jocs i les cançons van omplir el cor i la imaginació de Crevillent durant tot el segle XX. De tot això, present encara en el record dels nostres majors, han quedat moltíssimes fotografies en blanc i negre, amb rostres alegres i somrients i cossos en vestit de bany, que mostren la felicitat pel luxe d’aquell temps breu d’ociositat que les persones es podien permetre només fa unes dècades.
Vacances embolcallades amb el so cadenciós de les ones i el cantar emotiu de les havaneres. Aquest és el compendi sentimental de tot el que el Pinet ha representat en l’ànima del nostre poble.
Les famílies crevillentines iniciaven la seua estada al Pinet amb un viatge en carro, carregat amb les estores amb què es construïa la barraca i amb totes les coses necessàries per a passar la temporada: matalafs, estris de cuina, etc.
Podem observar el vestits de bany típics dels anys 20 i 30, en les quals l’anatomia de les dones quedava molt menys al descobert.
Les barraques fetes d’estora, que aquí veiem al fons, donaven un aixopluc humil als feliços estiuejants.
Els negocis familiars es traslladaven al Pinet en temporada d’estiu, com aquesta carnisseria improvisada.
Una altre menester quotidià, com plomar el pollastre per al dinar.
Rentar la fregassa a la vora de la mar: una altra faena del dia a dia.
Una de tantes estampes familiars estiuenques.
Es desinhibeixen costums i vestimentes, a poc a poc.
Els crevillentins i crevillentines absents reunits durant l’estiueig a la platja del Pinet.
Foto típica estiuenca: tots amb els peus a remulla i la mar de fons.
A la porta de les barraques, les famílies es reuneixen al voltant de la taula.
L’estiu al Pinet no era tal sense la música.
