Coves
Una de les peculiaritats de Crevillent és la presència d’una gran quantitat d’habitances hipogees, conegudes popularment com a “coves”. Sembla que aquests habitacles subterranis començaren a excavar-se al segle XVIII, com a conseqüència del creixement de la població i la pobresa. L’escassesa de recursos va empényer les persones més humils a buscar una manera de trobar recer i a viure fora del recinte tradicional emmurallat del poble.
Amb el temps les coves van esdevenir un dels elements urbans més característics de la nostra població. A finals del segle XX, es calculava en nombre de 3000 aquest tipus d’habitances de Crevillent, les quals, situades a la perifèria (hem arribat a sentir que se’ls aplicava el nom de “foranes”), formaven barris sencers: el Barranquet, la Salut, el fondo del Calvari. Aquests barris romanien en certa manera en una situació una mica marginal, amb una població en ocasions en conflicte amb la del centre històric del poble i amb les zones més benestants: la Plaça, el nucli antic o Vila Vella, el carrer Sant Josep i el barri del Pont.
Les coves ocupaven una extensió de terreny molt ampla de la part nord de Crevillent i s’estenien per les costeres dels raiguers de la serra, aprofitant tots els desnivells d’un terreny molt irregular i costerut. Col·locades sense cap ordre, aprofitant el més mínim espai, apretades les unes contra les altres, s’agrupaven en “lleixes”, és a dir, en fileres de coves alineades a nivells diferents, formant un perfil com el d’una mena d’escala.
A grans trets consistien en una frontera o façana, amb una porta que donava pas a un gran forat excavat en el terreny, de sostre lleugerament amb volta que feia la funció d’entrada o rebedor i menjador, des del qual s’accedia a un seguit d’habitacions sense porta, més o menys amples, en forma de paral·lelogram, excavades als dos costats.
A voltes al fons també s’obria un espai que rebia el nom de “el quarto del frontó”. Eren també freqüents, quan el terreny era prou ample, els corrals quadrats a cel obert a la part del darrere de la cova.
Al terreny per damunt de les coves, conegut com a muntanyars, sobreeixien les ximeneres de les fornales o llars de foc i també les llumbreres en forma de casetes amb finestretes, que donaven una mica de llum i respiració a l’interior de les que eren més llargues. La fesomia peculiar d’aquests accessoris degué cridar l’atenció d’en Joan Fuster, que en va posar una il·lustració a la pàgina 76 de la seua obra magnífica El País Valenciano (1962).
Generalment l’excusat consistia en un femer (estercolero) o un clot, situat en un corralet a prop de l’entrada, o bé simplement feien servir els muntanyars propers, als quals les persones anaven a fer les necessitats en determinats llocs. En alguns dels corrals, amb la seua menjadora d’obra, s’allotjava algun burret, necessari per a les tasques del camp.
Algunes coves més allargassades, conegudes amb el nom de “coves filaores”, es feien servir per a facilitar als filaós el treball de fer la corda de cànem amb la roda de menar, evitant-los estar a la intempèrie, per tal que no hagueren de suportar el sol o la pluja.
Aprofitant el perfil irregular del terreny, també les cases, fins i tot les més acomodades, volien servirse d’aquest element constructiu. Per aquest motiu s’excavaven coves en la part del darrere d’aquelles habitances que estaven enganxades al desnivell de la paret natural, amb la intenció de fer-les servir de corral, magatzem (alforins) o buega.
Els habitants de Crevillent van excavar als monticles i desnivells que formaven les vessants de la muntanya perquè el material de les llomes era idoni: era prou bla per a picar, però també molt resistent i impermeable i protegia bé de la humitat, cosa que el convertia en ideal per a fer un habitacle que resultara calent a l’hivern i molt fresc per a suportar la canícula que ens acora a Crevillent.
El mobiliari era modestíssim i escàs, consistent en alguna taula i cadires de boga, llits o catrets a les habitacions i caixes per a guardar la roba. Alguns armaris amb portes de fusta i vidre estaven excavats directament a la paret, guanyant espai al terreny. Una cuineta amb fornala (llar) amb el foc en terra o amb un fogó fet d’obra, amb campana i obertura per a deixar eixir el fum, permetia la cocció amb llenya de les escasses racions d’aliment que consumia la família. Com a les cases, hi podia haver també una habitació xicoteta (pastaó) per a fer el pa, que es duia a coure als forns. Quan les coves no tenien pou, calia acudir a les fonts públiques, com ara la dels Tres Xorros, per tal d’abastir-se d’aigua. Un canterer proper a l’entrada permetia deixar-hi els cànters i botiges. Les dones solien mantenir l’interior endreçat i net com una patena, agranant i arruixant el sòl de terra per evitar que estigués ple d’aquella pols rogenca característica del nostre terreny, provocada perquè els sostres, molts d’ells sense enlluir, terrejaven.
Les famílies que habitaven les vivendes troglodítiques eren molt modestes i no sovintegen les fotografies antigues del paisatge urbà ni del seu interior, encara que contem amb algunes molt significatives. Les coves es van modernitzar amb el pas dels anys: a moltes se’ls va afegir l’enlluït blanc d’algeps del qual estaven mancades, se les va dotar d’electricitat, portes de fusta a les habitacions en comptes de cortines, mobles millors i més moderns, cuines de gas, aigua corrent i sanitaris, aquests últims en casetes edificades a l’exterior, al costat de l’accés a l’habitança.
Es buscava que l’aspecte de l’interior s’apropés el més possible al de les cases modernes. En moltes d’elles l’ampliació ha consistit en edificar a partir de la frontera, aprofitant l’espai del terreny del davant, que algunes coves amb el temps han reclamat com a propi. En altres també es pot observar un tancat d’obra que forma un pati adornat amb tests, plantes per tal de guanyar encara més terreny.
En les últimes dècades moltes d’aquestes construccions, que van arribar a conformar un estil de vida característic de la gent crevillentina, han desaparegut gradualment. Als barris tradicionals de coves, la destrucció de moltes d’elles per a construir cases o edificis de pisos, així com l’afegit d’aquells elements constructius els quals acabem d’esmentar, ha desvirtuat el caràcter i l’aspecte tradicional dels carres, i ha quedat tan sols com a contrapartida un autèntic caos urbanístic, que és allò que es pot contemplar des de la part més elevada de les costeres del nostre poble.
Però encara existeixen moltíssimes coves, ben visibles, incorporades al teixit urbà de Crevillent, algunes de les quals, amb una mica de voluntat, es podrien reparar i conservar com a record viu d’una part molt important del nostre passat més proper. Les coves són un patrimoni material i cultural del nostre poble del qual no hauríem de defugir. Formen part del Crevillent tradicional que hem conegut i viscut des que tenim consciència. Aquí us oferim un grapat de vistes fotogràfiques que hem pogut rescatar, on aquestos habitacles fan de teló de fons de l’escenari de la vida.
La cova no té cap finestra. El corralet, per a diferents usos, està situat a l’esquerra.
La cova té només una obertura de ventilació: la finestra a la dreta de la fotografia.
El sostre de l’entrada, o rebedor, presenta una lleugera forma de volta.
Observem a la dreta de la foto, a la part de dalt, la llumbrera, un element característic de les coves de Crevillent que proporciona llum i ventilació.
Cova blanquejada amb calç.
Algunes coves, conegudes amb el nom de “coves filaores”, es feien servir per a facilitar als filadors el treball, per tal que no hagueren de suportar el sol o la pluja
Antic carrer dels Arbrets. A la dreta és on s’ubica hui el Pavelló Municipal de Deports.
A l’esquerra de la foto, una cova-habitatge; a la dreta una cova filaora.
Coves de Sendra.
Una cova més “moderna”. Veiem l’entrada o rebedor des del qual s’accedeix a les habitacions, sense porta, excavades als dos costats. Al fons, l’habitació que rep el nom de “el quarto del frontó”.
